Quan pensem en polítiques ambientals, els residus no acostumen a captar massa l’atenció. Políticament, és un tema poc atractiu, que genera poc interès, però faríem bé en dedicar-li una bona pensada.

La gestió de les nostres deixalles és un d’aquests temes de funcionament ordinari de la ciutat que exigeix enormes recursos, econòmics, en planificació i en personal, però que es dona per amortitzat: si no hi ha incidències, ningú dirà res, perquè es pressuposa el seu correcte funcionament; en canvi, qualsevol problema aixeca alarmes, perquè poques coses hi ha més sensibles que els conflictes amb la brossa.

Des del punt de vista dels municipis, els residus són una qüestió cabdal. No és gaire conegut, però la seva gestió és una de les responsabilitats municipals més costoses. Les contractes de residus mouen molts milions d’euros, s’emporten grans percentatges del pressupost municipal i requereixen gran atenció del personal per la seva posada en marxa i correcte seguiment. A més qualsevol canvi en la gestió és polèmic perquè implica modificar els hàbits de la ciutadania, que encara té massa interioritzada la “comoditat” de la cultura d’un sol ús, i fer-ho, a més, sense separar adequadament. Les dades són clares: a Catalunya separem menys de la meitat dels residus urbans que produïm (46,7% el 2021). La situació, però, no és homogènia: hi ha comarques que separen més del 60% dels seus residus, com ara el Berguedà, Osona o el Moianès, mentre que d’altres estan per sota del 40%, com per exemple totes les de la Regió Metropolitana de Barcelona. Aquí el paper dels municipis és clau perquè és decisió seva optar per un sistema o altre de recollida selectiva, i els resultats poden ser molt diferents.

Veure més